El 22 d'abril del 2006, amb el Manifest del Montseny es donava a conèixer la refundació del Partit Republicà Català, el vell partit fundat per Francesc Layret, Lluís Companys i August Pi i Sunyer, entre altres, ara amb caràcter independentista. En el Manifest declaràvem que “el conjunt dels Països Catalans no poden continuar en la situació actual” i que “cal que es dotin d'un estat propi, d'estructura federativa, per ser presents com un més entre els pobles lliures de la terra i d'aquesta manera ser amos del nostre propi destí”.

Han passat més de dotze anys i la situació de l'independentisme a Catalunya ha fet un pas de gegant. Sense retrets, però, cal recordar que el Partit Republicà Català sorgí a l'escena pública davant la situació política present a Catalunya a través de l’acció del govern del Tripartit continuador de la política autonomista dels governs convergents anteriors. El compromís del Partit Republicà Català fou agrupar-se amb el conjunt de les forces sobiranistes per tal d’avançar cap a la independència sense més demora; i així fou com es participà en el projecte de Solidaritat Catalana. Amb encerts i amb errors hem anant fent camí sense aturar-nos, lluitant colze a colze amb aquells amb qui compartien els mateixos anhels.

Han sorgit noves propostes des de la mateixa societat civil, com l'ANC o el mateix Òmnium Cultural, propostes que han ajudat a avançar com mai ningú es podia haver imaginat tan sols deu anys enrere i, per primer vegada des de l'inici d'aquest gran engany anomenat Transició, hem aconseguit sumar forces tot eixamplant la base independentista fins a límits, repetim, pocs anys abans mai somiats. Tanmateix, no hem estat exempts dels recels, dels cops de colze i de les inoportunes desavinences entre partits (o entre els seus màxims representants) els quals, tot dient que anaven cap a un mateix objectiu van propiciar que a les eleccions il·legals promogudes per Mariano Rajoy el passat 21 de desembre, guanyés en escons un partit representant la dreta més extrema i anticatalana.

La desconfiança i la desunió continua. I per alguns sembla que no n'hem après. L’ominosa persecució dels nostres líders i responsables polítics i civils amb l'empresonament i l'exili, la persecució vergonyant de qualsevol dissidència que arriba fins a la coartació de tota llibertat d’expressió o la judicialització escandalosa de la vida política, tot plegat fent evident una involució accelerada a l'estat espanyol com no es veia des de fa quaranta anys, no han servit per a agrupar forces i anar units davant dels reptes que se'ns presenten. I, també és cert, que des de les mateixes bases dels partits, com des del carrer i des de multitud de fòrums s’alcen veus que demanen, exigeixen, la unitat d’acció per a encarar amb confiança l’esdevenidor. És per això que, des del Partit Republicà Català, veiem amb renovada esperança, la presentació de la Crida Nacional per la República, una proposta dirigida a tot el poble català i oberta a tothom, sense partidismes ni exclusivismes i la fem nostra. L'acte del passat dissabte 27 d'octubre a Manresa fou tot un repte il·lusionant i un compromís al mateix temps. En el manifest de la Crida Nacional es convida tothom a afegir-s’hi, tant si s’és d’un partit com no; el manifest és una crida a favor de la unitat sobiranista i republicana, basada en la radicalitat democràtica i en la transversalitat ideològica. Tothom hi és benvingut. Com diu el manifest de presentació “Una crida per a assolir una república de dones i homes lliures en una Catalunya nacionalment sobirana”.

És arribada doncs l’hora i no s’hi valen subterfugis ni càlculs partidistes. Ho devem a tots els que estan lluitant, donant tot el que poden i més, des d’àmbits ben diversos i des de tots els racons de la nostra pàtria, al mateix temps que a tots aquells que ja no hi són; a aquells que ens precediren, a aquells que patiren presó i exili i donaren llur vida amb l’esperança que un dia les generacions que vindrien aconseguirien finalment la plena llibertat.

Recordem com a record i homenatge i com a compromís de futur al mateix temps les paraules que Rovira i Virgili adreçà als presents a l’enterrament de Pompeu Fabra, el 27 de desembre del 1948: “Davant la sepultura de Pompeu Fabra, els catalans hem de renovar el nostre jurament de fidelitat als ideals i als amors del mestre perdut: l’ideal de la llibertat humana, l’ideal de la pàtria lliure, l’amor a la llengua, ànima nostra, l’amor a tots els catalans dignes d’aquest nom. Adéu siau, Pompeu Fabra, en nom de tots! El son de la mort us serà més lleu damunt aquest pujol de la terra catalana, i us guardarà el Canigó, gegant immortal i invulnerable de la raça nostra!”.