El 15 de gener del 1978, un cop acabada una gran manifestació de la CNT que augurava un futur puixant per a aquest sindicat (que no havia signat els Pactes de la Moncloa del 1977), un grup d'activistes llençaren uns còctels molotov contra el restaurant-espectacle Scala situat al passeig de Sant Joan de Barcelona amb el resultat del local destruït i quatre treballadors morts víctimes de les flames. Amb el temps se sabé que l'inductor fou un infiltrat de la policia, Joaquin Gambin el Grillo, el qual proporcionà els còctels als ingenus i inconscients aprenents de revolucionari. Els advocats de la defensa mai aconseguiren fer testificar el governador civil de l'època, Rodolfo Martin Villa, tèrbol personatge del franquisme que ha sobreviscut a totes les maltempsades i que ha viscut a cor que vols ocupant alts càrrecs i que no ha donat mai comptes de la seva actuació en l'època franquista, com tants.

El record d'aquell trist episodi ve a compte per entendre allò que ja fa massa temps estem vivint a casa nostra i que ens mostra un sospitós paral·lelisme entre l'incendi dijous passat del cafè Starbucks del carrer Pau Clarís amb fets com els del 1978 que esmento. Curiosament, o no, quan hi ha una demostració reivindicativa, de denúncia social, amb un gran suport popular, apareixen com per art d'encantament una colla de suposats indignats que ho esberlen tot; cremen, destrueixen i fins i tot roben tant com poden, deixant un rastre de decepció i d'impotència que es clava directament, com un dard enverinat, al bell mig del cor del sentiment dels que es manifesten de forma pacífica i ordenada. A una justa reivindicació li succeeix una execrable destrucció. Massa casualitats.

Ens hauríem de preguntar d'on surten aquests grups d'energúmens -dels que alguns en diuen "guerrilla urbana"-, qui els organitza i qui els empara. Quan creix la consciència de la gravetat d'un sistema polític i econòmic que fa aigües per tot arreu, agreujat pel secular i creixent espoli que els catalans patim, apareixen "oportunament" uns que amb les seves accions suposadament revolucionàries sols aconseguiran reforçar aquells que, amants de la "Ley y el orden", enyoren temps passats. A Barcelona encara es conserva el record d'Alejandro Lerroux, obscur personatge que fa cent anys, provinent de Madrid, s'instal·là a la ciutat i que tot fent ús d'una demagògia obrerista insultant aconseguí alentir i gairebé rebentar el corrent que acostava les classes populars al naixent moviment nacionalista català. Els seus violents atacs a la Solidaritat Catalana del 1906 en són un clar exponent. Lerroux, conegut com "l'Emperador del Paral·lel", armat d'un fals republicanisme anticlerical ("alcemos las faldas a las novicias y elevémoslas a la sagrada condición de madres") entabanà un bon nombre de confiats membres de la classe treballadora catalana i assolí durant uns quants anys el seu objectiu. Tanmateix, el fals líder obrer, acabà formant part d'un govern de dretes durant el bienni negre i dimití per un cas de corrupció (l'estraperlo) per acabar donant suport al Movimiento franquista. La feina bruta, però, havia donat els seus fruits.

Per això molts es pregunten què i qui hi ha darrere d'aquests "valents" guerrillers de pa sucat amb oli que campen pels nostres carrers amb una pràctica total impunitat. L'opinió pública, tanmateix, desconcertada, clama contra l'actuació d'aquests vàndals, autèntics delinqüents -sense pal·liatius- que s'aprofiten del descontentament d'una àmplia part de la ciutadania davant d'una situació econòmica i financera que ens supera; tanmateix cada vegada més es pregunta cap a on ens està portant la depredació escandalosa que patim de mans dels governants de Madrid i que està ja a la frontera d'haver de desmuntar l'incipient estat del benestar que hem construït amb l'esforç de generacions. Per això, d'una vegada per totes, si volen que els escoltem, exigim als líders sindicals que expliquin ben clar que la primera causa de la situació en que es troba Catalunya és deguda a l'ominós espoli fiscal que pateix.

Hem de denunciar sense desmai i amb la veu ben alta l'anomenada esquerra oficial, la qual, oblidant la seva lamentable inoperància, incompetència i responsabilitat durant l'etapa en que tingué el poder tripartit, davant de la gravetat dels fets denunciats es dedica a repetir tota mena de tòpics suats amb arguments totalment allunyats de la preocupant realitat que ens toca de viure. A la manifestació del dijous, els líders del PSC-PSOE, ICV i ERC rivalitzaven en qui la deia més grossa, combinant una barreja de bonisme i de paternalisme que ofèn el més descregut; un paternalisme que, amb el suport d'alguns dels "opinadors" oficials, arriba fins i tot al despropòsit de justificar l'esperit que empeny les incendiàries actuacions dels bergants. Des de l'altre costat, especuladors de tota mena, assessors, financers i banquers xucladors de diner públic, trinxeraires d'hotels de cinc estrelles amb comptes corrents ben greixats als paradisos fiscals i companys de viatge ben instal·lats a la Moncloa, cofois, riuen sota el nas. Anem bé, pensen, amb una ben peixada displicència. Amb aquests "contrincants" tan progressistes tenim vida per anys. Si de cas, de tant en tant ja els donarem algun crostó perquè vagin rossegant...

Personalment, ho dic amb tota sinceritat, em vaig plantejar l'oportunitat de que la coalició Solidaritat Catalana per la Independència participés en una manifestació que venia amb les cartes marcades. Organitzada per unes forces sindicals, que, a part del respecte que evidentment em mereixen els seus afiliats, no hem d'oblidar que tenen la seves seus centrals a Madrid i sovint ancorats al segle XIX. Caldrà mesurar ben bé què i a qui representen els seus dirigents. Crec que del que el gruix de la manifestació del dijous va expressar no van entendre res. Per això, després de tot el que ha passat, encara em plantejo més l'oportunitat de ser-hi. Evidentment puc estar del tot equivocat, però... Celebro, si més no, la claredat de les manifestacions d'Uriel Bertran (aquesta vegada sí que les donà TV3) tot dient que "amb l'Estat català tindrem un marc de relacions laborals propi que impediran els atacs del Partit Popular contra els drets laborals dels treballadors catalans". Fou l'únic dels dirigents polítics presents a la manifestació que parlà en aquests termes. I celebro també quan l'endemà, el diputat Toni Strubell, remarcà en roda de premsa al Parlament que "sense el robatori fiscal, Catalunya no patiria cap mena de crisi econòmica".

Especulació, retallades, espoli, impunitat... tot plegat ens porta a un atzucac del qual ens és imprescindible sortir-ne si volem sobreviure. Mentrestant, no oblidem que Barcelona fa olor de socarrim. Una molt vella coneguda olor.