Deia Àngel Guimerà que "la llengua i la història són els botins més preuats a l'hora de sotmetre un poble". Seguint la secular i funesta tradició provinent de ponent d'atiar el foc contra l'ànima i l'esperit de Catalunya, l'anomenat Partit Popular de Catalunya, una vegada més ha ensenyat les seves cartes -marcades des de sempre, tanmateix- en contra de la normalització de la llengua i la cultura catalanes. El dissabte dia 21 d'abril, al Teatre Goya de Barcelona, participaren en companyia de varis grupuscles catalanofòbics en una sòrdida comèdia farcida d'odi i d'hostilitat envers el poble català amagada darrera d'una pretesa campanya a favor del bilingüisme. L'intent de posar fil a l'agulla, una vegada més, per a aconseguir la desaparició del català es fa ara sense cap mena de pudor i a la llum del dia.

Lluny queda aquella Instrucció secreta del Marqués de Villalpando als corregidors de Catalunya sotmesa a la fèrula de Felip V: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado", però solament en el temps, perquè l'esperit dels nous aprenents de corregidor és ben viu. Curiosament, el mateix Partit Popular que pacta amb CIU, és el que rivalitza amb aquells que s'anomenen Ciutadans -acomboiats per alguns personatges estrafolaris que en el súmmum del cinisme parlen de convivència cívica- per fer l'impossible perquè la llengua catalana desaparegui de la seva pròpia terra.

Des del Partit Republicà Català no defallirem en denunciar aquest tipus de campanyes que compten amb sospitoses complicitats. Farem palès que l'odi i la contumàcia van de bracet aixoplugats per dictàmens emesos per uns tribunals parcials, polititzats i que no respecten ni tan sols els tractats que el mateix estat espanyol ha signat. Denunciarem també la responsabilitat d'alguns alts càrrecs, funcionaris i polítics, que amb llur actitud semblen amarats d'aquella secular fòbia anticatalana en la qual ja excel·liren personatges de tota estofa (des del Comte Duc d'Olivares i Quevedo a Franco i Torrente Ballester, per posar tan sols uns exemples) personatges que tenen uns dignes seguidors en els ínclits oradors del Teatre Goya.

Sortosament, però, la majoria de la societat catalana ha decidit obviar les desesperades invitacions a la confrontació civil que animen els provocadors. Catalans de naixença i catalans d'adopció van de bracet i amb pas ferm donen exemple al món de com un poble construeix el seu futur. La Diada de Sant Jordi és la mostra més viva i fefaent de la salut de ferro de la llengua catalana a qui una colla de polítics irresponsables voldrien cantar les absoltes sense adonar-se que per més que s'hi posin tenen la batalla perduda. Tanmateix, com deia Francesc Pujols: "L'Esperit Català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".