Aquest passat dissabte 22 d'agost la premsa ens informava de setze noves mesures recentralitzadores que se sumaran al centenar que ja són vigents (veure El Punt Avui, pags. 4 i 5) i pel que es veu això no té aturador. La vella guàrdia franquista embolcallada d'una pàtina suposadament democràtica està recuperant a marxes forçades el terreny perdut durant els anys que hom ha anomenat Transició i que, parafrasejant Lampedusa, han estat tan sols per fer veure que es canviava tot per a no canviar res.

Els vells poders fàctics, exèrcit, justícia, banca, església, etc, són allà mateix on eren fa quaranta anys, tot traient pit més ufanosos que mai. Ningú els ha parat els peus. Les forces polítiques que suposadament havien de vetllar perquè el procés democràtic fos mínimament creïble s’han fos o bé s’han apuntat al carro de la caverna.

Els pobles que segueixen sota el jou de la Castella imperial (avui anomenada Espanya) malden per sobreviure i veuen com cada dia que passa els seus drets són trepitjats i escarnits amb més afany que mai i, tanmateix, amb la inestimable col•laboració dels botiflers locals, diguin-se Bauzà, Fabra, Vidal-Quadras,etc. El que hom anomena Espanya, és l'únic lloc al món on, després de dècades, hi ha estesa una llosa de silenci sobre els crims d'una dictadura teòricament ja finida. Des d'Argentina fins a Cambodja ens donen lliçons sobre el què cal fer i l’'ONU exigeix al govern espanyol la recuperació de les fosses on anaren a parar les víctimes de la barbàrie franquista. Ni cas. Més aviat tot al contrari: al jutge que intentà posar fil a l'agulla se li feu abandonar la toga. Avís per a navegants.

Per tot plegat no cal dir que cada dia hi ha més gent conscient que amb Espanya no hi ha res a fer. Fins i tot a Canàries hi ha un fort enrenou molt més seriós del que pot semblar a primera vista. Els dirigents de la caverna espanyola instal•lats avui a tots els centres de poder els falta, però, molta cultura. Només que anessin al cinema sabrien que gairebé sempre “els dolents” acaben perdent. El segle XXI no és el segle XVIII. El que coneixem com a Espanya està a les acaballes. Si algú no hi posa remei s’enfonsa irremeiablement. Ja s’ho faran. D’ací a pocs mesos els catalans ja haurem emprès el vol cap a la definitiva i merescuda llibertat.