Aquest matí, la Mònica Terribas començava el seu programa a Catalunya Ràdio preguntant-se si havia de ser extraordinari que un delegat del Govern fes bé la seva feina. I és que l’article de Carlos Dávila a Esdiario, del que ahir se’n feia ressò en primícia El Nacional i després tota una sèrie de mitjans, ha aixecat molta polseguera.

L’article posa de manifest el creixent nerviosisme a Madrid en relació a les activitats i el desplegament internacional del veritable “Ministeri” d’Exteriors català, dirigit amb gran eficiència i visió estratègica pel Conseller Raül Romeva, en aquest Govern hiperactiu del Vicepresident Junqueras i el President Puigdemont.

Seguint els arguments de Terribas, no hauria de ser notícia que Catalunya defensi els seus interessos nacionals de forma eficaç a l’exterior, ni que per fer-ho no dubti a parlar amb tots els interlocutors possibles, en tots els escenaris possibles i a tots els països possibles. Aquesta és una part de la feina que desenvolupem, dia a dia, el personal d’Exteriors arreu del món. Perquè la nostra feina és generar simpaties per al nostre país, allà on anem. I ho fem molt bé. No ho dic jo; ho diu el CNI.

Però això no significa que tinguem res en contra d’Espanya, ans al contrari. Catalunya és l’únic lloc d’Espanya on hi ha una oposició real i vertebrada al Govern del Partido Popular. Catalunya és l’únic lloc on la societat civil i la classe política han vertebrat, amb els anys, un procés il·lusionant i una alternativa de futur; un projecte positiu, cívic, democràtic, de construcció d’un nou país millor que l’actual, on els nostres fills podran viure-hi millor que nosaltres. I aquesta és la veritable novetat en una Espanya que ha perdut la il·lusió perquè, malgrat provar-ho tot, han acabat guanyant-hi un altre cop els de sempre, amb tot el que això comporta, presumptament.

El que sí que és preocupant és que el CNI, amb els diners de tots els espanyols, i per tant també dels catalans, es dediqui a espiar les activitats d’un Govern amic i germà, com és el Govern de Catalunya, representant legal de l’Estat al nostre país. Un Govern amb una legitimitat democràtica indiscutible, i amb una legitimitat històrica anterior a la Constitució espanyola i que emana de les tradicions i de les Institucions de la Catalunya sobirana de l’Edat Mitjana.

Si això passés a Baviera, o a Flandes, o al Quebec, o a Saxònia, d’altres països o Länder que tenen serveis exteriors propis i eficients, l’escàndol seria màxim. Perquè Catalunya no és Corea del Nord. Catalunya és un país democràtic i pròsper en un lloc estratègic de la Mediterrània Occidental, i una de les nacions deganes d’Europa, fundada fa més de mil anys per un rei francoalemany. Catalunya, i els seus ciutadans, i els seus contribuents, es mereixen, ens mereixem, el respecte de les Institucions de l’Estat espanyol.

I és aquesta manca de respecte continuada, d’aquells que ja no ens consideren part del seu Estat i per això ens espien, i ordenen que se’ns espiï, el que durà aquest país, de manera gairebé segura, a les portes d’una propera independència. Perquè ja n’hi ha prou, de tot plegat.