Fa uns dies hem pogut assistir amb estupefacció que alguns elements representants dels sindicats CCOO i UGT dins del cos dels Mossos d'Esquadra van llençar la consigna de dirigir-se a la població catalana en llengua castellana per tal de veure escoltades les seves reivindicacions laborals. Immediatament, a la Xarxa, es van publicar tota mena d'invectives, no ja contra aquests suposats dirigents sindicalistes, sinó contra tot el cos policial català. Segons molts internautes la proposta d’aquells representants sindicals (CCOO i UGT que s’ho facin mirar) era tot un insult llençat contra la fràgil línia de navegació de la nau que anomenem poble català. Personalment em va semblar repugnant i execrable, tal com sona.

Tanmateix m’agradaria donar la volta a la, diguem-ho clar, menyspreable poca-soltada dels “espavilats” sindicalistes policials. Per això, com a exemple, voldria posar l'accent en unes manifestacions, fetes també a la Xarxa, d'un Mosso d'Esquadra (que estic segur representava l’opinió de molts dels seus companys) tot denunciant la indigna proposta sindical i manifestant al mateix temps el seu compromís irrenunciable amb la defensa de la llengua del país. Algun altre hi afegia que utilitzar la llengua era una maniobra indigna atès que molts catalans son fills o néts de ciutadans de parla castellana que van ser expulsats de la seva terra i van escollir Catalunya com la terra dels seus fills on podrien albirar un futur esperançador.

És evident que aquests “esforçats” dirigents tenen un greu problema: desconeixen la història del país que han de servir i defensar i que els paga el sou i, a més a més, no són conscients que molts encara recordem el que vam patir sota el franquisme en la nostra pròpia pell pel fet de voler parlar en la nostra llengua. Els posaré tan sols dos exemples viscuts en primera o segona persona: 1. A la comissaria de policia del carrer Llúria , l’onze de setembre del 1964, el comissari amenaçà amb una pistola una mare perquè s’adreçava en català a la seva filla, detingudes les dues, davant del meu germà, també detingut. 2. Del CAP de la Seguretat Social del carrer Verge de la Salut, a Gràcia, vaig haver de marxar sense ser atès, un dia d’estiu del 1971, en protestar perquè el senyor metge m’exigia que “le hablara en cristiano”. De vivències d’aquest tipus, i pitjors, se’n podrien explicar a milers i a quina més insultant i detestable. Ho saben aquests Mossos unilingües?

A aquells que, independentment de les justes raons de les seves demandes laborals, creuen que perquè se’ls escolti cal escarnir la llengua del país, els convidaria ras i curt a marxar del cos i que, de casa estant, facin un recorregut per la història de Catalunya i donin un cop d'ull a l’exemple d'aquells Mossos que els precediren quan un 19 de juliol del 1936 sortiren al carrer a defensar el poble català i on alguns hi deixaren la vida. I aleshores sabran que aquells Mossos mai van tenir l'ocurrència de seguir cap consigna estúpida i s'adreçaven als seus conciutadans en la llengua del país: la llengua catalana.

Cròniques recents diuen que els promotors de la campanya s’han excusat i han culpat de la seva genial campanya a la pressió que reben en el dia a dia per part dels responsables polítics. Ho sento molt però no me’ls puc creure. Estic segur que al darrera de tot plegat hi ha l’interès d’algú, o d’alguns, en introduir un element més per a crear conflictes i enfrontaments en la nostra ciutadania. N’hem vist de tots colors i, francament, no ens mamem el dit. No ens valen vagues excuses ni explicacions tan poc fonamentades. Davant del despropòsit hem d’exigir coherència i valentia. I les dimissions que calgui. Del contrari potser haurem de donar la raó a algú que comentant el tema va penjar a la xarxa el següent: segons la G.E.C., etimològicament, l’accepció energumen vol dir “persona posseïda pel dimoni”. Modernament, energumen és “qui es comporta sense contenció, imposant als altres una presència tan indiscreta que fa la convivència exasperant”.

A qui beneficia i qui burxa per fer la convivència exasperant?