En el passat congrés de la dreta europea que es va fer a Dublín, els anomenats partits populars europeus (algú hauria d'explicar com als representants de les minories financeres i terratinents que manen a Europa se'ls pot anomenar populars) escolliren el seu representant per a presidir la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker. Es diu que gossos amb gossos no es mosseguen i així el president del govern espanyol va voler aprofitar l'avinentesa per a reclamar a la dreta europea que defensi la “integritat dels estats nacionals” tot esperant que, una vegada més, el món del diner l'ajudi en l'enèsima croada de l'espanyolisme més ranci contra la llibertat de les nacions que té sotmeses. Tanmateix està per veure.

Al govern neofranquista, però, se li ha obert el cel de bat a bat en veure com la situació creada a Ucraïna amb la intervenció (també per enèsima vegada) de l'imperialisme rus de les mans d'un Valeri Putin enfebrat en recuperar l'imperi perdut. Putin ha posat les seves grapes en l'antic territori dels tàtars en una actuació miserable que, ai las, compta amb el silenci còmplice dels amics de Rajoy encapçalats per la senyora Merkel. A les Espanyes, però, s'ha silenciat les manifestacions, dins la mateixa Rússia, en contra d'aquesta intervenció criminal.

El vell imperialisme rus reneix de les seves cendres i aspira a fer-se un lloc entre els poderosos de la terra. Això podria donar ales a la vella caverna espanyola, encapçalada avui per un Partit Popular que ha perdut el nord i que somia en recuperar aquell imperi on “jamás se ponia el sol”. Tot serà debades.

L'oligarquia espanyola i la russa van de bracet. Totes dues tanmateix mereixeran que la història les posi al mateix lloc: el bagul dels malaurats on la història desa els miserables.

Els temps, però, no són ja els que eren i tots sabem que els vells somnis dels sàtrapes no arribaran enlloc. Només tindran temps d'enfonsar-se en les seves pròpies misèries i que el món els menysprei pels segles dels segles.