Aquest dimarts 17 de juny els mitjans ens han portat aquesta notícia: “Una participació mínima del 50 % i un suport al sí-sí que superés el 55 %”. Són les dues condicions que el president del grup de CIU al Parlament, Jordi Turull, va suggerir que caldria que es complissin en la consulta del 9-N per tal que els resultats “no puguin ser discutits”.

D'antuvi, aquesta disquisició del senyor Turull m'ha deixat un xic perplex atès que d'acord amb el seu raonament i tot donant-li la volta podríem proposar que el No per a ser vàlid també hauria de gaudir d'aquest 55 % que ens suggereix el senyor diputat. O tots moros o tots cristians, no?Ara, algú creu que els espanyols s'hi avindrien ?

Voldria entendre el perquè d'aquesta proposta i entenc que el que es vol dir és que una majoria folgada (a partir d'un 55 %, per exemple) tindria una acceptació, o comprensió, molt més àmplia per la comunitat internacional que no pas un ajustat 50 + 1 %. En aquest sentit crec que el senyor diputat es volia referir al que es va proposar a Montenegro quan la seva separació de Iugoslàvia. Però aquí és quan plora la criatura: no podem comparar per cap concepte la situació de l'àrea balcànica dels anys 90 amb la de la Catalunya actual. Fer-ho, ens fa un trist favor i tanmateix emmascara la nostra situació real.

Jo proposaria una comparativa diferent i m'emmirallaria amb el que va succeir al Quebec l'any 1995, el dia 30 d'octubre. A la pregunta “ Accepteu que el Quebec esdevingui sobirà després d'haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política dins el marc del Projecte de Llei sobre el futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de juny del 1995?” tothom sabia que el Sí volia dir independència i el No volia dir dependència. En una de les nits més tristes de la història moderna del Quebec el No s'imposà tan sols per un 0,56 %. No va arribar ni a un punt de diferència en una jornada on van votar 4.757.509 quebequesos. Si tan sols 27.000 vots haguessin canviat de bàndol avui dia faria 19 anys que el Quebec tindria un seient de ple dret a l'ONU com una més de les nacions lliures de la terra. Els canadencs, doncs, van fer valdre aquest escassíssim mig punt per a poder continuar tenint lligat el Quebec.

Potser caldria que abans de fer segons quines manifestacions (molt ben intencionades, això sí) tinguéssim presents alguns precedents que, com el del Quebec, ens poden ser molt més útils i propers que no pas els dels Balcans.