La nació catalana ha perdut una de les figures punteres dels darrers cinquanta anys. Tot el país, tota la nació està i estarà en deute amb ell. Fou un dels homes que donà l'impuls definitiu a l'edició en català, amb Edicions 62, i a la distribució , amb la Distribuïdora Ifac, també impulsà una obra cabdal com la Gran Enciclopèdia Catalana i el Diccionari etimològic de Joan Corominas. I més tard, havent perdut bous i esquelles, però tossut impenitent, impulsà de nou una nova editorial, Curial edicions, amb la que continuà la seva magnífica tasca d'editor.


Max Cahner no defugí tampoc la responsabilitat política, ans el contrari, i impulsà projectes compromesos com Nacionalistes d'Esquerra i més tard Acció Catalana. El seu pas per la Conselleria de Cultura al govern de la Generalitat deixà una empremta inesborrable i crucial com, entre altres, la posada en marxa de TV3, una de les eines indispensables per a la normalització de la cultura catalana.


Max Cahner, tanmateix, no tingué tot el reconeixement que es mereixia. Aquest país nostre, a vegades és massa gasiu i no sap estar a l'alçada. I em dol en l'ànima. Aquest país -com deia la cançó d'en Delfí Abella- s'emociona “darrera vint-i-dos ganàpies disputant-se una pilota” i en canvi es mostra fred i distant davant d'aquells que ho han donat tot per què, gràcies a ells, precisament, puguem continuar existint i proclamant al grat de l'aire qui som i què volem ser.


Max, patriota, professor, conseller, editor, polític, emprenedor, amic: descansa en pau!