Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

El divendres 9 de juny del 2017 esdevindrà anys a venir en allò que els historiadors proclamen com a un dia històric. Aquest passat divendres el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, en representació de tot el govern i amb la presència de tots el diputats del grup parlamentari de Junts X Sí i de la CUP anuncià de manera solemne la data i la pregunta del referèndum per a assolir la independència de Catalunya. Ras i curt. Les paraules del president van ser prou clares i concretes. Ja no hi ha marxa enrera. Després d'uns mesos d'incerteses, de dubtes, de desconfiances fins i tot, que podríem entendre com el neguit d'un moment polític excepcional pel futur del nostre poble, ara, no solament l'anomenada classe política sinó tot el poble català preocupat pel seu futur i l'opinió pública internacional han pres consciència que el procés per la independència de Catalunya no és una quimera de quatre romàntics sinó una realitat palpable i indefugible.

Per no faltar al costum l'Espanya profunda i retrògrada captiva encara de somnis imperials i ben representada pel PP, PSOE i C's ha posat el crit al cel i ha reaccionat amb l'amenaça, la coacció i l'insult i des del govern fent bocins el vell somni de Montesquieu de la separació de poders tot utilitzant una judicatura mesella i desprestigiada a la qual només li ha faltat el toc d'alerta del tribunal d'Estrasburg. De fet a ningú li estranya que un partit fundat per ministres del general Franco i que no ha condemnat de manera clara i concloent els crims del franquisme tot obstaculitzant al mateix temps a que els familiars dels qui estan sepultats en fosses comunes els puguin recuperar reaccioni de l'única manera que sap, però ens hauríem de preguntar on està aquell PSOE del congrés de Surennes de l'any 1974 on es proclamava el dret a l'autodeterminació dels pobles. De l'invent de Ciutadans millor no parlar-ne. A hores d'ara tothom sap com i perquè es va constituir aquest partit i a qui representa.

Res d'això, tanmateix, ens hauria d'estranyar. Cada dia queda més clar què representà aquell procés que s’ha conegut com la Transició. Un procés que mantingué incòlume l'aparell judicial i repressiu franquista i que al cap dels anys s'ha vist que, segons la frase lampedusiana, ha estat tan sols un fer veure que tot canviï perquè tot quedi igual.

A Catalunya, però, ja s'ha passat pàgina i ha quedat ben explícit que una part de la nació catalana, el Principat, està ja a punt de treure's per sempre més del damunt el jou neofranquista i colonial. Caldrà veure al mateix temps com aquella Espanya imperial “donde nunca se ponia el sol” esdevindrà més aviat del que es poden imaginar una caricatura d'ella mateixa atès que al procés català s'hi uniran d'altres que ja estan trucant a la porta. No han après res de la història. No recorden com a Cuba al segle XIX els pobladors descendents dels colons espanyols van demanar autonomia i hi van enviar l'exèrcit. El resultat tothom el sap: l'any 1898 Cuba esdevenia una república independent. A Catalunya ni tan sols van acceptar un Estatut retallat (igual que el de l'any 1932) al Congrés dels diputats i aquest fet va obrir definitivament els ulls a molts catalans que encara vivien sota la síndrome d'Estocolm.

I parlant d'història les forces unionistes i neofranquistes haurien de tenir ben present els fets més recents ocorreguts ben a prop a la vella Europa i veure en què s'ha transformat l'antiga Sèrbia imperial a la qual li han dit adèu fa poc més de vint anys Croàcia, Eslovènia, Bòsnia Herzegovina, Macedònia, Montenegro i Kosovo.

No n’aprendran mai, però.