"Ens queixem i ens queixem, com a masoquistes que som, i mentrestant el temps va passant i Espanya continua burlant-se de nosaltres\"

El nou atac del govern espanyol a la llengua catalana, a través de la reforma de la llei d’Educació estatal, que envaeix competències de la Generalitat, que trenca el model català, que separa els alumnes per raons lingüístiques, que fixa el 100% dels continguts de les matèries classificades com a troncals –llengua espanyola, ciències socials, ciències de la naturalesa, llatí, literatura, matemàtiques, física, química, història, biologia, geologia, geografia, economia...– i que situa el català com a quarta llengua a l’ESO, per darrere de l’espanyol i de dues llengües més, ha irritat de tal manera la nostra societat que gairebé es pot dir que aquests darrers dies no s’ha parlat de res més. És una irritació lògica, ja que constitueix una ofensiva directa contra la nostra identitat i forma part d’un pla meticulosament elaborat per destruir allò que el mai no derogat Decret de Nova Planta i el règim feixista de Franco no van poder destruir: la nació catalana. I com que saben molt més que nosaltres que la nació catalana real no es redueix només a allò que ells en diuen “les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona”, sinó que abasta tots els Països Catalans –n’és una prova l’article 145 de la Constitució espanyola–, han començat per intentar assassinar el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. En tots tres llocs, el català se situa en fase marginal i esdevé una llengua secundària, una mena de patuès, merament ornamental que ningú no té l’obligació de saber per treballar a la funció pública. És a dir, que, talment com una andròmina, ha deixat de ser un requisit per convertir-se en un simple mèrit i milers d’infants es veuen obligats a l’escolarització en espanyol a causa de la premeditada manca de places en català.

Tanmateix, el govern espanyol, amb el ministre José Ignacio Wert al capdavant, com a fills ideològics del franquisme que són tant el primer com el segon, s’han adonat que una manera d’afeblir els moviments de resistència que hi troben és dinamitant la part on la llengua és més forta. És a dir, Catalunya. Saben que sense l’anorreament de la llengua catalana el projecte imperial espanyol serà un projecte fallit i estan molt neguitosos perquè s’adonen que l’independentisme no para de créixer i que si no ho aconsegueixen ara ja no ho aconseguiran mai. En definitiva, tenen clar que, a menys català, menys consciència nacional catalana, i a menys consciència nacional catalana, menys reivindicació de la constitució d’un Estat independent.

Davant d’aquest estat de coses, la reacció de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, i del secretari d’Universitats, Antoni Castellà, plantant-se ferms contra les maniobres espanyoles, ha estat positiva. I també ho han estat alguns polítics, demanant empara a la Unió Europea contra les agressions espanyoles, així com les iniciatives d’Òmnium Cultural i de l’associació Somescola, que aplega diverses entitats, cridant a la mobilització. Són reaccions defensives lloables. Però dit això, cal preguntar al sector sobiranista del Parlament quin pla té per aturar aquestes agressions que no sigui la independència del país. Ho dic perquè resulta molt poc edificant veure’ls córrer amunt i avall sense rumb i queixant-se que no hi ha dret, que Espanya ens vol mal, que ves quina barra, que si el ministre Wert, que si el Tribunal Constitucional espanyol, que si la FAES, que si Madrid, que si Espanya... Qui són el ministre Wert, el Tribunal Constitucional espanyol, la FAES, Madrid o Espanya per dir-nos com han de ser les nostres escoles? Ja n’hi ha prou de plorar, senyors! La multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre no cridava “Volem fer el ploramiques!”. La manifestació cridava: “Independència! Catalunya, nou Estat d’Europa!”. On és, per tant, senyors sobiranistes, aquesta independència? On és la resposta política a allò que vostès mateixos van definir com “el clam d’un poble”? Que potser no saben –o no ho volen saber– que amb la configuració del nou Parlament sorgida de les urnes, Catalunya podria ser un Estat independent l’any 2013?

El món sí que ho sap, això, i està esperant a veure què fem. Però nosaltres no fem res. Parlem i parlem, com a llatins que som, i ens queixem i ens queixem, com a masoquistes que també som, i mentrestant el temps va passant i Espanya continua burlant-se de nosaltres. No és la Unió Europea qui ens ha de donar empara, sinó la nostra maduresa. Demanar ajuda a la ‘senyoreta’ està molt bé quan ets un infant, però quan ets un adult resultes patètic. Responguin aquesta pregunta, senyors sobiranistes: quan pensen independitzar aquest país, abans del 2014 o després de l’any 3000?