“Visca Catalunya lliure, Jesús, Jesús, Jesús”. Aquestes foren les darreres paraules d’en Manuel Carrasco i Formiguera instants abans de caure assassinat pels fusells de l’exèrcit franquista. Carrasco fou un home conseqüent amb les seves idees, que defensà arreu, i que li costaren greus problemes ja amb alguns dels criminals que s’aixoplugaren sota les sigles de la CNT i de la FAI. Tement per la seva vida tingué, però, la malastrugança de caure en mans del criminal general facciós Francisco Franco que, no oint ni tan sols els precs del Vaticà, li llevà la vida. En Manuel Carrasco fou un home compromès de dalt a baix amb el seu país, defensà el principi del dret a l’autodeterminació i la independència com a meta final. Ho digué ben clar: “Nosaltres volem la nació catalana i l’estat català per a ésser lliures”.

Manuel Carrasco i Formiguera fou afusellat el 9 d’abril del 1938 a Burgos.

75 anys més tard, el partit d’en Carrasco i Formiguera, Unió Democràtica de Catalunya, forma part del govern de Catalunya, un govern que té a hores d’ara un dels reptes més grans que un partit pugui tenir en aquest país com és el del portar-lo a la seva plena llibertat. Unió és corresponsable d’aquest futur que s’està bastint. Formant part de la coalició CIU té 15 diputats al Parlament de Catalunya. Quan la Generalitat republicana, l’any 1932, tingué un sol diputat, Pau Romeva. Aquests quinze diputats tenen una responsabilitat històrica de la que volem pensar en són plenament conscients.

Darrerament, quan Catalunya -per dir-ho en termes automobilístics- ha posat la directa cap a la seva plena llibertat, sobta, però, veure els descendents d’en Carrasco dubtar sobre el camí a seguir, així com sorprèn l’ambigüitat calculada del seu president, el senyor Josep Duran Lleida; ambigüitat que l’ha portat a, en el moment de dir o caixa o faixa, proposar una hipotètica tercera via per a resoldre el futur de Catalunya. Una tercera via que de Madrid estant ja han desqualificat i a la que ningú s’hi ha volgut apuntar malgrat comptar amb el suport de membres qualificats del partit, com el senyor Joan Rigol, que encara creuen que Madrid obrirà els braços i permetrà que els catalans puguin manifestar la seva voluntat democràticament. Respectem les persones i les seves propostes però certes ingenuïtats a aquestes alçades fan més aviat riure que no pas plorar.

Voldríem, doncs, que d’una vegada per totes Unió Democràtica, abandonés les pors, agafés el toro per les banyes, es deixés d’ambigüitats i emprengués aquell camí que fa setanta cinc anys Carrasco i Formiguera marcà de manera prou nítida i contundent. Encara hi som a temps.