La cabassada de notícies que ens arriben cada dia, cada hora, cada minut i cada segon fan que aquelles qüestions que ens han esparverat i han esparverat mitja humanitat en qüestió també d'hores, de minuts o de segons desapareguin i quedin desades al calaix dels mals endreços en un tres i no res. Aquells depredadors i espoliadors que són portada avui, demà ja hauran passat a l'oblit i, tranquil·lament, podran tornar a ballar-la tot rient-se del mort i de qui el vetlla. És per això que cal obrir el calaix de nou i treure la pols al desvergonyiment i l'ambició.

Entre el caramull de notícies que ens arriben dia sí dia també al voltant de l'arranada que dels cabals públics estan duent a terme els poders (també públics), n'hi ha una que encara crema i que no podem deixar de recordar. Una notícia que -a part dels Gurtels, Bankias, Institutos Noos i altres males herbes que ens envolten-, representa, si és que això és possible, el cúmul del cinisme i del desvergonyiment portats fins al paroxisme. Aquesta notícia tenia, té, nom i cognoms i és el cas de l'acusació presentada per un vocal del Consejo General del Poder Judicial espanyol contra el que era el seu president, senyor José Carlos Dívar.

Segons la denúncia, el senyor Divar -un dels funcionaris públics més ben pagats de l'Estat- va dedicar quantitats considerables de diner públic per a usos privats. A part d'estades en establiments de luxe en indrets de la Costa del Sol sense cap justificació professional, hi hagué també un seguit de viatges particulars a Itàlia, l'Argentina, Colòmbia, etc, dels quals se'n desconeix quina relació tenien amb l'exercici de la seva responsabilitat professional encara que sí que s'havien pagat amb diner públic.

En moments en que, a Catalunya tan sols, es denuncia la situació al llindar de la pobresa de prop d'una quarta part de la seva població (equació que podríem traslladar a la resta dels Països Catalans) és increïble i escandalós que un personatge que hauria de ser exemple públic d'honestedat i de transparència actuï d'aital manera. I encara és més escandalós que la fiscalia de l'Estat, en comptes d'actuar en conseqüència, es a dir, imputar i portar als jutjats a l'interfecte, digui que no hi ha causa i n'arxivi la denúncia. Aquesta denúncia ens colpeix especialment els catalans atès que està ben clar que una part de l'espoli que el nostre país pateix se n'ha anat també per finançar les activitats lúdiques d'aquest senyor.

En qualsevol país on la justícia sigui conseqüent ( i autènticament democràtica) el senyor Carlos Divar no sols hauria d'haver plegat sinó que hauria de respondre de les (sembla que massa fundades) acusacions rebudes davant dels tribunals. Segons aquella Constitució -que tant diuen respectar i acatar-, tots som iguals davant la llei. Ens preguntem, doncs, com pot ser que una fiscalia que en segons quins casos actua amb lupa, en aquest cas, tot i l'evidència de les dades existents, diu que no passa res.

Vergonya, senyor fiscal, vergonya. En conseqüència i davant de tan escandalosa actuació potser ja ha arribat l'hora de que ens preguntem qui jutja els jutges i els fiscals. I potser també hauríem de preguntar als senyors diputats i senadors (els catalans, s'entén) presents al Congreso de los diputados de Madrid si pensen fer quelcom seriós al respecte (a part de quatre esgarips per justificar la paga) o bé pensen arronsar les espatlles, dir que no s'hi pot fer res i mirar cap a un altre costat. Esperem la resposta.