«El PSOE de Catalunya és un partit profundament retrògrad i amb preceptes dictatorials»

Entenc que la proposició no de llei feta per Esquerra Republicana a la comissió Constitucional del Congrés espanyol, demanant el “reconeixement i la justa reparació de la figura del president Lluís Companys i de totes les víctimes del franquisme” no tenia més objectiu, davant la impossibilitat que reeixís, que demostrar a Catalunya, en particular, i al món, en general, que d’Espanya, en termes democràtics, se’n pot esperar molt poca cosa. Hom, per tant, pot considerar que ha estat una proposició inútil, atès que se’n sabia el resultat abans de començar-la. I sí, és cert, se’n sabia el resultat, però això no la fa pas inútil. En absolut. No s’ha de menysprear mai la possibilitat de posar en evidència fins a quin punt romanen intactes alguns dels fonaments totalitaris de l’Estat espanyol. Sempre hi ha gent al planeta que baixa de la figuera. I la negativa de Madrid a restituir oficialment la figura de Companys no pot ser més instructiva en aquest sentit. Estem parlant d’un crim feixista amb el qual es pretenia assassinar simbòlicament Catalunya.

L’any 2004, ara fa tretze anys, ja vam tenir una mostra d’aquest immobilisme amb el cop de porta a la proposició no de llei feta també per Esquerra, que instava l’Estat espanyol a demanar perdó públicament per l’assassinat de Companys. “Poseu-vos-hi fulles”, va ser la resposta. Just la mateixa que ara es dóna al president Puigdemont amb relació al referèndum d’autodeterminació. I com més es repeteix aquesta resposta més es retrata Espanya davant del món, la qual cosa converteix aquest Estat en el millor promotor del procés català i de la seva raó de ser.

També és molt útil deixar ben retratat tantes vegades com calgui el PSOE de Catalunya com un partit profundament retrògrad i amb preceptes dictatorials –què hi ha més dictatorial que brandar lleis que prohibeixen votar, que emmordassen un poble i que el condemnen a la subordinació perpètua?–. Cal no oblidar que es tracta d’un partit amb un historial de quaranta anys de votacions a Madrid en contra dels drets nacionals de Catalunya. L’última, de moment, ha estat la negativa a reconèixer la figura de Companys. El búnquer nacionalista espanyol (PP, PSOE, Ciudadanos i UPN), unit fins a la mort en la divisa inquisitorial de la ‘sagrada unitat d’Espanya’, no sols nega la possibilitat que Espanya pugui netejar un dels seus més execrables crims d’Estat –Companys és l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme– també nega que es restitueixi la dignitat del president. Mentre Alemanya, l’Estat que va detenir Companys, va demanar perdó i va indemnitzar la seva vídua, Carme Ballester. Espanya, l’Estat que el va assassinar, no ha deixat mai d’escopir-hi sobre la seva tomba des de fa 77 anys. D’aquesta complicitat, senyor Miquel Iceta i senyores Meritxell Batet i Núria Parlon, se’n diu tenir les mans ensangonades.

Tanta baixesa moral, però, no sorprèn. Recordem que va ser precisament la senyora Batet qui l’any passat va dir que el GAL no era terrorisme. ¿I doncs, què era, el GAL, senyors i senyores del PSC? El GAL, els agradi o no sentir-ho, era una banda terrorista que va matar o ferir una seixantena de persones i que va ser creada amb fons reservats per un govern del Partit Socialista els dirigents de la qual, a diferència dels d’ETA, són tots al carrer. Això era el GAL. I un partit que té coses tan execrables com aquesta en el seu historial i que s’ha envilit fins a aquest punt no té cap autoritat moral per donar lliçons al govern i al Parlament de Catalunya sobre conceptes com ‘democràcia’, ‘justícia’, ‘ètica’ o ‘legalitat’. Si els quedés un bri de dignitat, el que haurien de fer és dissoldre’s.

Arribats aquí, diguem que votar contra la reparació de la figura del president Companys serà molt coherent amb una ideologia nacionalista espanyola, però no ho és gens quant a democràcia i drets humans. Galdós paper, per tant, el del senyor Iceta qualificant d’“ultimàtum” la carta amb què el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras demanen a Mariano Rajoy que s’assegui a enraonar sobre el dret del poble català a decidir el seu futur. L’ultimàtum, senyor Iceta, el plantegen els qui, com vostè i el PSC, prohibeixen un referèndum a Catalunya, residualitzen el seu Parlament, criminalitzen les urnes i inhabiliten les autoritats catalanes per mitjà d’un Tribunal Constitucional dirigit per PP i PSOE. És a vostès, senyor Iceta, a qui assenyala el Consell d’Europa; és a vostès i al seu absolutisme, a qui retrata l’informe d’aquest organisme situant la democràcia espanyola al mateix nivell d’Albània, d’Armènia, de Turquia, d’Hongria, de Moldàvia o del Kazakhstan. Sàpiguen, tanmateix, que el futur polític de Catalunya no el decidiran mai de la vida dotze individus asseguts en un despatx de Madrid, per molts fums que gastin; el futur polític de Catalunya el decidirà Catalunya. Pel que fa a vostès, com a partit, la millor definició la va fer la senyora Diana Garrigosa, muller de Pasqual Maragall. Li van preguntar què en pensava, del PSC, i va respondre: “Ah, però... existeix?”