Aquest 22 d'abril fa 95 anys que Lluís Companys, Francesc Layret, August Pi i Sunyer i Humbert Torres, entre d'altres, varen fundar el Partit Republicà Català. Ramon Nogué i Comet n'esdevingué el secretari general. El laïcisme, el reformisme social i el federalisme de Pi i Margall en foren els principals eixos programàtics. Catorze anys més tard, el PRC, s'incorporà a la nova organització que s'anomenà Esquerra Republicana de Catalunya. Alguns dels fundadors (com Layret i Companys) pagaren amb la vida la defensa dels seus ideals. Deixaren però una llavor que no cauria en terreny erm. Així, el 22 d'abril del 2006, un grup d'independentistes provinents molts d'ells de forces polítiques que dient-se nacionalistes duien a terme una política tèbia i erràtica, signaren el Manifest del Montseny que donà el tret de sortida a la refundació del vell Partit Republicà Català -ara amb l'horitzó d'una Catalunya lliure- bressol de la futura República Confederal dels Països Catalans.

República catalana és l'horitzó més immediat. Lluny doncs han de quedar les aventures monàrquiques que han portat el nostre país a la situació actual. Des d'un Compromís de Casp, el 1412, en que s'instaurà a Catalunya la nissaga castellana dels Trastàmara a un tràgic onze de setembre del 1714 en que amb un planificat intent de genocidi s'instal·là la casa dels Borbons, l'experiència monàrquica a Catalunya ha estat nefasta. Bé és cert que la nissaga dels Borbons s'acaba; els darrers successos que han esquitxat la corona espanyola no són res més que la viva expressió d'una decadència que ja ningú pot aturar. Tanmateix, independentment del que vulguin fer els espanyols amb el seu rei, Catalunya ha de treure's aquest llast del damunt d'una vegada per sempre.

També hem vist com de Catalunya estant, alguna gent benpensant, davant del desastre i del ridícul, han disculpat el rei Joan varles. Caldrà recordar-los, potser, que un 23 d'abril del 2001, amb motiu del lliurament dels Premis Cervantes, va llegir un discurs on deia que "Nunca fue la lengua castellana lengua de imposición sino de encuentro" i que per reblar el clau, en el súmmum del cinisme, la Sala nº 4 de l'Audiencia nacional intentà processar aquells que ho denunciaren. Caldrà recordar-los que no solament a Catalunya sinó arreu del planeta, especialment a la mal anomenada Amèrica llatina, s'alçaren una munió de veus denunciant l'estultícia i la burla de les paraules pronunciades pel Borbó. Fins i tot des de dins de les Espanyes (el mateix professor Julian Marias, per exemple) sorgiren veus denunciant la falsedat d'aquelles paraules. Mai, però, hi hagué disculpes.

No hi ha res a fer. O sí: accelerar el camí cap a la nostra plena emancipació nacional i un cop lliures del jou que ens tenalla avaluar amb calma i tranquil·litat si tan se'ns en dóna que els nostres veïns espanyols vegin bé continuar mantenint una casa reial tan prolífica i onerosa. Generosos i solidaris com som potser encara els haurem d'ajudar a posar fi a un malson de tres-cents anys...